Primera incursió a les Highlands!

Dos entrades en un dia...sobredosi de bloc! Després de la rutilla pel sud, tocava un pel de nord,no? Doncs aquí a Escòcia el nord l’anomenen les Highlands. Ara bé, aquí son molt bèsties (a lo basc) i es queden tant amples dient les Highlands a mig país...la regió és molt gran i cobreix pràcticament la meitat nord d’Escòcia. En aquesta primera incursió he seguit la ruta típica del centre-oest de les Highlands i m’he anat desviant en alguns moments per l’oest per tal de descobrir llocs més remots.

Molts dels llocs ja els coneixia tant del primer viatge que vaig fer a Escòcia quan estava vivint a Gal•les o amb l’excursió a les Highlands i l’illa d’Skye que vaig fer ara fa 3 anys quan vaig passar l’estiu a Edinburgh però com la Miriam estava de visita i els volia veure vaig repetir. Tot i això, aprofitant que aquest cop anava amb el meu cotxe, he pogut descobrir les valls (o glens) i els llacs (o lochs) més apartats de la ruta turística, així com recórrer una carretera d’un sol carril sense completament res al voltant al llarg de la costa oest.

Però comencem des del principi. Després de creuar l’estuari pel nou pont i observar el fabulós Forth Rail Bridge vam posar rumb cap al nord. La primera parada de la ruta va ser a Fortingall, un poble que la Lonely Planet descrivia com un dels més macos d’Escòcia però que algú li hauria de preguntar a l’autor si s’havia fumat alguna cosa aquell dia o què... Si algú ve a Escòcia i vol veure’l que no esperi més que 4 cases, un hotel i això si, el tronc d’un arbre que es diu que és l’esser viu més antic d’Europa, els científics calculen que té més de 5000 anys.

Però la parada no era només pel poble, sinó per anar a Glen Lyon. Una de les valls més llargues i verges de tot el país. La veritat és que és força espectacular i amb els colors de la tardor encara més. No em vaig poder estar d’anar parant a cada moment i fer fotos. Tot i això, la tardor a Escòcia es mereix una sortida només per a fer fotos. Jo com no tenia mol temps, anava fent el que podia però al llarg dels dos dies vaig veure més d’un grup semiprofessional que anaven buscant els millors racons per exprimir les seves càmeres d’última generació.

Després de la visita a la vall rumb cap a Fort William passant per la zona dels Troshacs. Una delícia de boscos, llacs i destil•laries de wisky. Enlloc d’agafar la carretera més general ens vam desviar per una petita carretera d’un sol carril que creuava una vall remota plena de boscos i cascades i sense presència humana. A Fort Williams s’hi arriba després de creuar l’impressionant Glencloe, o el “vall de les llàgrimes”, nom que va adquirir després que s’hi produís una gran matança l’any 1692. Un cop a Fort Williams parada per descansar i cap al nord a Fort Augustus: el poble on comença la part sud del Loch Ness. Allà parada per sopar (una impressionant amanida de salmó fumat i gambes), beure una cervesa de producció local i dormir.

L’endemà el matí la ruta va continuar vorejant el llac Ness i fent parada al castell de Urquhart. Parada, foto i continuem. La següent parada va ser a Glen Affric, una vall espectacular a la que segur tornaré a fer excursions amb la bici ben aviat i per la qual vaig fer una petita excursió a peu

Per acabar el dia, vam decidir anar a la costa oest, concretament a Appelcross, un petit poble totalment aïllat del món al qual s'hi arriba després de recórrer varis kms per carreteres d’un sol carril i d’una sol•licitud inquietant. La veritat és que poques vegades he tingut la sensació d’estar tant aïllat com a la península on es troba aquesta població i això que Nova Zelanda no es quedava curta, però no sé, a Escòcia la sensació d’aïllament crec que s’accentua. Recórrer aquestes carreteres és una experiència que si un té la possibilitat no hauria de deixar passar. Quan després de kms i kms s’arriba a una petita població, s'entén com es sentien els antics viatgers quan arribaven a una casa o llogarret on podien demanar aixopluc. Així em vaig sentir jo quan després de la ruta per la península vaig arribar a la nit a Kinlochewe on després de demanar lloc a l’hotel que estava ple ens van redirigir a un B&B. Abans d’arribar però, corbes i corbes d’una carretera per la qual passava tot just un cotxe i en la qual de tant en tant havia de frenar bruscament per que un cérvol decidia creuar-la. Impressionant,no?

L’últim dia camí d’Edinburgh poca cosa. Vaig deixar la Miriam a Finhorn i vaig posar rumb cap al sud. A mig camí al parc nacional dels Cairngorms per fer una excursió a peu pels voltants de l’estació d’esquí més gran del país. Al sortir feia un sol espectacular però de cop i volta es va posar a ploure a bots i a barrals...mitja hora va durar, després de nou un sol espectacular. Resultat? Un doble arc de St.Martí. Sisi!!! Doble! I complert! Impressionant. El vaig gravar en vídeo just abans de caminar-hi per sota. Increïble. En fi, mireu-ho vosaltres mateixos.

Pocs Kms abans d’arribar a Edinburgh, parada a Pitlocry per fer una cervesa en el que està considerat el millor pub d’Escòcia, el Moullin Inn. Em va fer gràcia per que ja hi havia estat en la primera visita al país, quan encara no sortia a la guia com el millor, sinó com un dels recomanats de la zona. Allà una cervesa feta pel propi hotel i camí a Edinburgh. Fi dels primers dies de turisme a Escòcia.

Fotos Highlands -- > Fotos Highlands
Link amb el video -->Vídeo arc St.Martí